Un dels atractius més interessants d’una visita al Montseny és el patrimoni edificat, testimoni de la presència humana des de temps remots. Les construccions megalítiques de la serra de l’Arca són les més antigues. De l’època ibèrica, la muralla del castell del turó de Montgrós al Brull constitueix un dels elements més impressionants d’aquest període que es pot trobar a Catalunya.

L’edat mitjana està molt ben representada amb mostres romàniques de l’arquitectura religiosa amb més d’una dotzena de petits temples de muntanya. Es poden destacar les esglésies parroquials de Montseny i el Brull, o les de la Móra, Sant Marçal, Sant Cristòfol de la Castanya, Sant Martí del Montseny i Aiguafreda de Dalt entre altres. També força importants són les restes d’edificacions de caire militar com els castells de Montsoriu –d’època gòtica–, de Montclús, de Fluvià, del Brull, de Cruïlles, i els masos fortificats del Bellver o la Sala. Hi ha també conjunts com el de Tagamanent, amb construccions dels períodes romànic i gòtic, o el de Sant Segimon, important eremitori del s. XVII. Amb tot, la masia és l’element arquitectònic més habitual del Montseny que en algun cas, com el de l’Agustí, el pla de la Calma assoleix la condició de gran casa pairal.

Turó de l’Home (1.707 m.)

El turó de l’Home no mostra una silueta tan arrogant i seductora com les Agudes, ni gaudeix probablement d’un panorama tan extens com el Matagalls, però posseeix una característica que el fa definitivament més important que els altres dos cims competidors: el fet de ser el punt culminant del Montseny i de tota la Serralada Pre-litoral Catalana. Tanmateix, la seva discreta forma i la situació a la carena culminant féu aparentar durant molts anys una altitud inferior a la de les Agudes.

El con terminal del turó de l’Home s’eleva escassament entre coll Sesbasses i coll Pregon. En aquesta segona collada mor la carretera asfaltada, procedent de Sant Celoni, que s’obrí d’ençà de la instal·lació d’una base militar al veí puig Sesolles. Aquest nou i desproporcionat accés ha tret el turó de l’Home de la solitud en què es trobava, alhora que li ha assegurat per sempre més una afluència de visitants insospitada fins llavors.

Dalt del cim hi ha instal·lat des del 1932 un observatori meteorològic, erigit, amb motiu de la celebració de l’any polar, sota l’empenta de l’insigne meteoròleg Eduard Fontserè i Riba. Més de cinquanta anys abans, però, ja hi havia hagut un intent, fallit, de construir-ne un. Els fets s’iniciaren a les acaballes del 1880, a la seu de l’Associació d’Excursions Catalana, que convocava, a través del seu butlletí, un certamen per a premiar el millor treball sobre la necessitat d’instal·lar un observatori meteorològic a muntanya. Tanmateix, l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, avançant-se a la idea, publicava en el seu butlletí de gener del 1881 els noms de les persones que componien una comissió encarregada de dirigir la instal·lació d’un observatori-refugi al turó de l’Home. Obtinguda la cessió gratuïta de l’espai convenient, la Comissió, amb Artur Osona i C. A. Torras al capdavant, es dirigí als socis informant-los de la importància del projecte, dels limitats ingressos de l’Associació i de la necessitat d’arbitrar recursos mitjançant una subscripció pública. A l’inici de l’estiu de 1881 es començaren les obres d’explanació del cim, i s’acabaren, juntament amb els diners recaptats, a principis de setembre. Les obres no podien continuar i el projecte, malgrat un nou intent de subscripció el febrer de 1883, acabà essent oblidat a despit del seu màxim impulsor, Artur Osona.

Com ja hem dit, l’observatori-refugi no fou una realitat fins l’any 1932. A partir d’aquest any es començaren a recollir dades meteorològiques d’una forma sistemàtica fins al 1937, any en què la guerra estroncà el ritme de treball que s’hi duia a terme. L’observador fou empresonat, la presa de dades interrompuda i molt material i molta informació perduts o destruïts.

La tasca d’observació es reprengué a partir del 1941. Amb l’arribada de Ferran García de Castro el 1950, l’observatori assolí el seu període de màxima eficàcia i estabilitat, característiques que es mantingueren fins a mitja dècada dels vuitanta. Actualment, després de la partença d’aquell meteoròleg admirable i davant dels problemes que està trobant el seu fill per a prosseguir la tasca d’observació, l’estació meteorològica del turó de l’Home avança, malauradament, cap a un futur que es preveu incert.

El panorama que es domina des del turó d l’Home és grandiós vers una gran part de Catalunya, des del cap de Creus fins a les muntanyes de Prades i del Montsant –entre les quals s’arriba a distingir un bocí del massís dels ports de Beseit-, i des del mar i el Canigó fins a la pica d’Estats i la Maladeta. En dies transparents s’albira en l’horitzó de la mar la serra de Tramuntana de Mallorca.

Els accessos més tradicionals han estat sempre els que pujaven de Santa Fe. El mateix Ferran García de Castro els utilitzava quan no hi havia la carretera. El camí més tradicional era el que passava per la font del Briançó. Era un camí molt fressat que permetia guanyar el cim sense gaire esforç físic. Avui aquest camí està molt perdut, així com la font; una pista llarga i sinuosa permet fer el mateix recorregut més còmodament, encara que en més temps i sense oferir l’encant que posseïa el vell camí.

Tot el falder oriental de l’esquenall culminant, és a dir, el vessant que cau sobre la vall de Santa Fe, és solcat per una densa xarxa de pistes forestals que fan impossible ressenyar un camí concret de pujada al turó de l’Home. Tanmateix, hi ha dos corriols, el de l’Aveteda i el de la font Fosca, que permeten fer una ascensió franca i prou directa. Paisatgísticament, l’ascensió més interessant és la que remunta tota la carena culminant des del coll de Santa Helena, excursió que venç el poc freqüentat turó Gros o d’en Paletreques.

Els accessos pel falder occidental, sobretot els que s’inicien a Montseny i a la Costa, salven un desnivell molt considerable, motiu que els fa excepcionalment durs, i més tenint en compte l’eixutesa d’aquest vessants.

Com ja esmentàvem en un principi, actualment arriba una carretera asfaltada fins a coll Pregon, que ha convertit l’ascensió al turó de l’Home en una curta passejada de 5 mín., per la rampa final que duu al cim. Paradoxalment, l’època històrica amb més afluència de visitants al turó de l’Home coincideix amb un desús creixent dels vells camins que s’hi enfilaven.

Les Agudes (1.703 m.)

Les Agudes és el segon cim altitudinalment mes important del Montseny. No sempre, però, ha estat admès així, car durant molts anys fou considerat, potser per la seva silueta altiva, la cota més enlairada de la serralada, assolint, segons textos de l’època, 1734m (Vergés 1911), 1740 m (Vidal, 1912), i fins i tot una altitud superior a 1900 m (Osona, 1879).

S’alça a l’extrem N de la carena culminant del massís del turó de l’Home, carena que enllaça les elevacions del turó Gros (1.646 m), el puig Sesolles (1.674 m), el turó de l’Home (1.707 m) i el mateix cim de les Agudes. Hi coincideixen els límits de tres municipis, els d’Arbúcies, Montseny i Fogars de Montclús.

Les Agudes, a més, és el cim més atractiu i característic del Montseny. Malgrat que pel vessant de migdia s’eleva pocs metres per sobre de la carena ja esmentada, tots el altres aiguavessants es drecen a pic des de les profunditats de les valls de Sant Marçal, d’Arbúcies i de Santa Fe, donant-li un aspecte de cim soberg i aparentment inassequible. Efectivament, com indica el seu nom, les Agudes és un cimal descarnat, del qual aflora la roca viva, cantelluda, formant crestes, canals i esperons d’una accentuada verticalitat. Per això, les seves vies d’ascensió, llevat les del vessant S, són vies d’escalada o grimpada, més o menys difícils i no exemptes d’una certa perillositat pel grau de descomposició de la roca.

Des del punt de vista de la pràctica de l’escalada, la regió de les agudes és, sens dubte, la més interessant del Montseny. Des del 1917, en què s’introdueix a Catalunya l’ús d’aquesta tècnica, el nostre puig no ha deixat de ser indret de pràctiques i d’entrenament per a ascensions pirinenques de més dificultat. En el camp de l’escalada, allò que probablement ha ajudat a donar prestigi i personalitat a les Agudes és la cresta dels Castellets, imposant crestall rocós que, des de l’Aguda Gran, és a dir, des de la cota superior, es projecta vers el NO descrivint un arc, i mor, molt desfigurat i amorosit, al coll de Sant Marçal.

El nom de Castellets i d’altres topònims pròxims, com el de la baga o fageda del Castell, és l’únic que resta de l’enigmàtic castell de les Agudes. Mai no se n’ha trobat cap vestigi. Tanmateix, documents de principis del s. XI parlen de la família de Sesagudes, propietària de l’anomenat castell de les Agudes i fundadora del castell de Montclús.

Però si ja no ens és possible contemplar cap vestigi d’aquest castell, sí, en canvi, que ens podem fer una idea de la visió panoràmica de que devien gaudir els seus antics estadants.

Les Agudes és sobretot un magnífic mirador local, fet al qual contribueixen la seva posició avançada i els seus vessants estimbats. A l’O, la mola immensa i feixuga del Matagalls és a tocar. Es distingeix perfectament l’ermita de Sant Marçal i la seva petita vall, amb les masies del Puig, el Terrers i les Illes. Més al nord, darrera dels colls de Sant Marçal i de Bordoriol, s’entreveu al lluny una part del pla de Viladrau. Cap a la dr., s’obre el pregon fondal de la riera d’Arbúcies. Entre l’arbreda i els prats s’albiren les masies de la seva capçalera: Arimells, la Nespla, Pla d’Ufol, els Graners, el corral d’en Vidal i Vilanova.

La via normal d’ascensió puja des del coll de les Agudes, on convergeixen els camins de la font del Briançó, de coll Sesbasses (carretera del turó de l’Home) i de Montseny (camí dels Pous de Glaç). Aquesta és l’única ruta que no reuneix cap mena de dificultat. L’altra via normal, encara que força més difícil, segueix el camí dels Castellets, de traçat mol aeri i amb algun pas en què cal grimpar. No obstant això, resulta una via assequible per a tot excursionista amb un mínim de pràctica muntanyenca. La resta d’ascensions són vies d'escalada.